Et vas quedar amb el sobrenom
Has canviat unes quantes coses. En algunes taules encara et guarden el mateix paper.
Imagina un dinar amb amics de fa anys. Heu trobat un diumenge i un lloc on cabeu tots. Un arriba tard, un altre haurà de marxar aviat. Al principi us heu de posar al dia; al segon plat ja us interrompeu com abans.
Arriba el cafè. Demanes un tallat.
—A aquest posa-li una altra cosa.
Rius. Coneixes aquella veu i saps d’on ve la broma. Potser fa mesos que no fumes, potser fumes menys o potser continues igual i t’ho comences a preguntar. No et ve de gust explicar-ho mentre recullen els plats. El tallat ja està bé.
Però alguna cosa es queda amb tu. Heu preguntat per feines, fills, mudances. Això d’«el fumeta» ha entrat sense preguntar.
El gust de tornar
Un sobrenom pot portar de cop tota una època. El cotxe on anàveu estrets, la música que sempre posava el mateix, les tardes que s’allargaven sense que ningú hagués d’anar a recollir ningú.
En aquells grups les tasques es repartien fàcilment. Si aconseguies cotxe, conduïes. Si sabies liar, liaves. Amb uns quants dissabtes n’hi havia prou perquè el lloc semblés teu.
També hi havia afecte. «L’Herbes» podia ser qui escoltava, qui trobava el disc adequat o qui sabia estar-hi sense omplir tots els silencis. Tornar a aquella taula et podia retornar alguna cosa que trobaves a faltar. No has de voler desprendre’t de tot allò.
La incomoditat arriba quan intentes explicar alguna cosa d’ara i et contesten amb una anècdota d’aleshores. La història fa gràcia, sí. Però tu anaves a dir una altra cosa.
El paper que també cuidem
Poques vegades portem una sola etiqueta. El fumeta també pot ser el cuinetes, el tranquil, el que sempre en trama alguna. Ens reconeixem en aquella barreja. Una part ve del grup; l’altra l’hem anat construint nosaltres.
I de vegades ens convé. «Ja saps com soc» pot expressar confiança i també deixar una pregunta sense fer. Si fa anys que ets qui porta l’herba, aparèixer amb ella amb prou feines crida l’atenció. És el que s’espera. Potser és el que et ve de gust. Potser avui ni t’ho has preguntat.
En la meva història hi va haver pauses de mesos i alguna d’un any o una mica més. Vaig anar escrivint Abre los ojos entre aquelles pauses i les tornades a fumar. Si em resumeixo en «trenta anys de fumeta», desapareixen els intents, els dubtes i el que anava aprenent. Fins i tot quan m’explico puc deixar fora coses que importen.
El personatge també fa companyia quan estàs sol. Pots tenir por que, si deixes de fumar, perdis la gràcia, la música o una manera teva de ser-hi. Durant molt de temps van anar juntes. Costa imaginar què continuarà allà si en canvies una part.
Reconèixer el que tenia de bo aquella vida deixa lloc per mirar com estàs ara. Que fumar t’hagi agradat no resol quant vols fumar avui. Que un nom et faci sentir entre els teus tampoc no obliga a continuar fent tot el que el grup hi associa.
I això val en totes dues direccions. Potser tu continues esperant que el tímid calli o que la que ho organitzava tot trobi una altra data. Fa anys que els vas donar el paper. Potser tampoc no els ho has preguntat.
Després de la broma
Tornem al cafè. Pots deixar passar el comentari. També pots dir que fa un temps que no fumes, que ho estàs provant o, senzillament, que avui aquella broma et cansa. No necessites posar al dia trenta anys de vida entre dues culleretes.
L’altre pot escoltar, sorprendre’s o fer un altre acudit perquè no sap com continuar. Una frase maldestra no explica tota una amistat. Si insisteix, pots demanar-li que pari.
Potser després hi haurà ocasió de reprendre el que anaves a explicar. Aquell canvi a la feina, alguna cosa que et fa il·lusió, una temporada difícil. I de preguntar-li a ell com li va, sense completar la resposta de memòria.
La pròxima anècdota que expliqueu junts encara pot ser nova.
El dinar és una escena imaginada; les pauses i l’escriptura del llibre provenen de l’experiència de l’autor. Assaig personal basat en recerca sobre estigma, identitat i normalització del cànnabis. No converteix una etiqueta social en un diagnòstic ni compara substàncies mitjançant una classificació improvisada. Si hi trobes una dada que cal corregir, pots escriure a ALO.
Fonts i criteri editorial
- Reid, 2020: revisió qualitativa dels estigmes associats al cànnabis. Distingeix estigma estructural, social i personal, i descriu la persistència de l’estereotip del consumidor immadur, irresponsable o mandrós. És una revisió centrada principalment en literatura nord-americana; aquí orienta la pregunta, no certifica l’experiència espanyola.
- The role of stigma in cannabis use disclosure. Estudi exploratori amb persones adultes que fan servir cànnabis i han accedit al sistema sanitari; ajuda a separar ús, ocultació i por a l’etiqueta.
- Bottorff i col·laboradors: cànnabis com a medicina estigmatitzada. Recerca qualitativa sobre conseqüències familiars, socials, professionals i sanitàries; no s’extrapola com a mesura de prevalença.
- Percepcions qualitatives del cànnabis i heterogeneïtat d’identitats. La mostra universitària en limita l’aplicació a persones adultes de més edat, però serveix per no tractar «consumidor de cànnabis» com un personatge únic.