Respiràvem molt bé. Triàvem tard.

Havia estudiat ioga i practicava pranaiama. Podia dedicar una estona a observar la respiració i fumar després. Totes dues coses cabien dins del mateix dia, sense que l’una em portés necessàriament a preguntar-me per l’altra.

M’interessaven el cos, l’atenció i les maneres de trobar-me millor. Havia après coses que em servien. Una altra qüestió era recordar-les quan arribava l’hora de fumar.

Un pot conèixer molt bé el camí cap endins i continuar prenent sempre la mateixa sortida.

La contradicció no invalida el ioga. Tampoc no converteix cada pràctica de benestar en una coartada. Només recorda una cosa menys solemne: entendre una cosa i fer-la a temps són oficis diferents.

Als noranta i a principis dels dos mil, una part de la nostra petita contracultura va barrejar mons amb l’alegria de qui prepara una amanida sense mirar la recepta. Ioga de l’Índia, tofu, permacultura, batuts verds, músiques que arribaven en cintes i una relació força artesanal amb el cànnabis. Ens cuidàvem de maneres que aleshores semblaven extravagants. De vegades, cinc minuts després, liàvem un porro amb tabac.

No hi vèiem una contradicció greu. Érem flexibles.

A més, moltes d’aquelles pràctiques eren reals. Respirar podia calmar. Moure el cos feia bé. Meditar obria un espai. Cuinar millor canviava el dia. L’error hauria estat creure que una estora expedia un certificat general de lucidesa i el renovava automàticament a la nit.

La consciència plena té un petit problema de distribució: no sempre arriba a totes les habitacions de la casa.

Podies escoltar el cos durant noranta minuts.
A l’hàbit només li calien cinc segons sense vigilància.

L’alumne avantatjat del dia anterior

Durant anys vaig pensar que, com que havia observat molt la meva respiració, també observava bé les meves decisions. No era exactament el mateix. La pràctica passava a una hora, en un lloc i amb una intenció. El porro apareixia en un altre context: en acabar de treballar, abans d’escriure, després de sopar, quan la casa abaixava la veu.

Els hàbits tenen poc de místics: aprenen llocs, hores i accions prèvies. Pots passar el dia convençut que avui no cal i trobar-te preparant el de sempre. No t’ha vençut cap entitat fosca. El menjador ha obert l’arxiu correcte.

Per això viatjar o trencar una rutina pot alterar el consum. No perquè l’aeroport purifiqui l’ànima, sinó perquè falten peces del decorat. Després tornes, deixes les claus al lloc de sempre i la memòria domèstica recupera cobertura.

L’atenció ajuda algunes persones a notar l’impuls abans. A d’altres, una pràctica breu no els canvia el consum. La paraula important és breu. La segona és algunes.

No hi ha cap botó secret amagat sota el melic.

El que la pràctica no resolia

Buscar sentit, practicar o cuidar plantes podia tenir valor propi. Jo gaudia fent aquelles coses. La dificultat apareixia quan en tenia prou de sentir que ja m’estava cuidant per deixar una altra pregunta sense tocar.

«A mi em connecta.» Pot ser veritat.

«M’ajuda a escoltar-me.» També.

«Per això em convé cada dia, a la mateixa hora, encara que ja no sàpiga què estava escoltant.» Aquí la frase ha començat a fer hores extres.

Jo vaig ensenyar a respirar i durant molt de temps vaig organitzar parts del dia al voltant del cànnabis. Totes dues biografies eren autèntiques: una oferia eines; l’altra tenia una puntualitat excel·lent. La gent practica, treballa, cuida, dubta i arriba cansada a les deu. De vegades, tot dins del mateix dimarts.

Una respiració còmoda pot ajudar a passar una estona amb menys tensió. De vegades permet notar les ganes abans d’actuar; d’altres no n’hi ha prou. Si no canvia el moment, es pot buscar un altre suport sense convertir-ho en un examen d’atenció.

La pregunta útil no és si el ioga cura l’hàbit ni si l’hàbit arruïna el ioga. És molt més domèstica: quan arriba l’hora coneguda, apareix alguna cosa de l’espai que vas entrenar o l’estora ja està enrotllada i fora de servei?

Durant anys podia fer una retenció d’aire força digna. El que era difícil de debò era retenir una decisió fins després de sopar.

La respiració hi era.
Qui arribava tard era jo.