La creativitat tenia encenedor

Hi havia webs senceres, canvas i pluges d’idees a les aplicacions que feia servir cada dia. També fulls amb esquemes a llapis, connexions i recorreguts. Podia estar tot molt elaborat i continuar costant-me posar-ho davant d’algú.

Quan tornava al projecte trobava una altra pantalla per afinar, una connexió pendent, alguna cosa que encara necessitava explicar. Jo entenia el conjunt. Perquè un altre el veiés, l’havia d’acompanyar per cada racó.

No hi faltava feina. Em costava decidir quina versió era suficient per sortir.

Qui ha creat fumant coneix aquesta sensació. La música s’obre, les associacions corren, una frase sembla que fa vint anys que espera i el projecte ja existeix durant uns minuts amb pressupost, cartell i entrevista retrospectiva. No és mentida. L’experiència subjectiva passa.

Una altra cosa és que el projecte hagi passat.

Durant molt de temps vaig barrejar feina creativa i cànnabis. Escrivia, imaginava campanyes, començava llibres, dissenyava mons. De vegades en sortien coses bones. Seria absurd atribuir cada encert a l’abstinència i cada idea al fum. També seria còmode regalar al porro l’autoria de tot el que vaig fer mentre hi era.

L’encenedor assistia a moltes reunions. Això no el feia director creatiu.

Hi ha un vell prestigi contracultural al voltant d’aquesta relació. Música, cinema, literatura, disseny: l’artista que altera la consciència per trobar una porta que els altres no veuen. La història conté portes reals i obres magnífiques. També conté molta gent mirant un pom durant tres hores.

La pregunta interessant no és si el cànnabis et fa creatiu o destrueix la creativitat. És massa gran i massa avorrida. Convé separar almenys quatre coses: tenir una idea, sentir que és extraordinària, saber-la jutjar i seure l’endemà per convertir-la en alguna cosa.

La idea podia volar.
L’arxiu es continuava dient “definitiu_2_ara_si”.

El tràiler i la pel·lícula

Alguns estudis introdueixen una falca entre sensació i resultat. Persones que havien consumit cànnabis van valorar les idees —pròpies i alienes— com a més creatives, però avaluadors independents no hi van veure una millora equivalent. La idea pot semblar millor de debò: potser el que canvia és el crític interior, que aquella nit ha decidit posar-hi cinc estrelles.

Altres treballs no hi troben una millora clara i apunten que part de l’associació pot venir de la persona: curiositat, imaginació i gust per la novetat. Tenir molts llibres a casa tampoc no demostra que els hagi escrit la prestatgeria. Els detalls del laboratori esperen més avall; aquí n’hi ha prou de desmuntar, amb educació, la frase «com més, més lluny».

La cultura de vegades va confondre companyia amb causa.

I, tot i això, pot estar passant alguna cosa. Quan canvien l’atenció, l’ànim o la manera de valorar, apareixen combinacions que en un altre estat no hauries permès. Algunes mereixeran sobreviure. D’altres eren un llum fet amb un colador i una teoria econòmica sobre els xiringuitos.

La inspiració sola no deixa tinta

Amb els encàrrecs hi havia una data i algú esperant. En els projectes propis podia continuar afegint capes. La possibilitat de millorar-los una mica més em permetia ajornar el moment de provar si s’entenien.

Triar, descartar, revisar i acceptar que algú no vegi el mateix que tu també formen part de la feina. De vegades la dificultat era allà, després d’haver fet molt.

El cànnabis pot formar part d’una vida creativa. La qüestió és quin paper hi ocupa. Pot ser una interrupció, un ritual, una manera d’afluixar el judici, una font d’associacions, un premi o el senyal que la jornada s’ha acabat. Si apareix abans de cada frase, a més es converteix en porter: la creativitat comença a creure que necessita el seu permís per entrar.

Aleshores la por no és perdre el porro. És perdre la porta.

Per això algunes persones, quan el deixen un temps, al principi senten que no tenen idees o que tot resulta pla. Hi pot haver son alterat, irritabilitat, hàbit, expectativa i l’absència d’un ritual molt assajat. No demostra que la creativitat hagi marxat. Potser només ha arribat sense llums d’estrena.

També passa el contrari: algú fuma, treballa i entrega. Ningú no necessita requisar-li l’obra per defensar una tesi. La mirada adulta consisteix a no convertir l’excepció personal en llei universal ni el resultat mitjà en biografia obligatòria.

Jo no vull esborrar les nits de música, les converses ni les idees que van arribar amb fum. Algunes van ser bones. D’altres em van voler vendre un àtic sense ascensor. Totes formen part de la història.

Una idea pot passar vint-i-quatre hores sense fum. Si al matí encara et demana que la facis, potser era una idea i no només una estrena amb una il·luminació magnífica. Convé recordar qui es va quedar a recollir.

Potser el porro encenia la sala.
L’obra continuava necessitant algú que pagués la llum.