El porro també fuma tabac

Conec força gent que no fuma tabac. Només el compra, l’esmicola, el posa dins d’un paper i l’inhala uns quants cops al dia. Però tabac no en fuma. Fuma porros.

La nicotina, que sempre ha tingut bon olfacte comercial, no va veure mai necessari corregir-los.

El vam anar fent fora del despatx, del bar i del cotxe familiar. Dins del porro, en canvi, va continuar entrant d’incògnit. A Espanya el tabac desapareix tan bon punt toca el paper. El cos té força menys talent per a l’eufemisme.

La gran majoria de les persones que consumien cànnabis a Espanya el barrejava amb tabac. No era cap raresa, sinó un costum europeu. En bona part d’Amèrica, un joint sol ser marihuana sola. Fa anys que fem servir la mateixa paraula per fumar objectes diferents.

La recepta que va venir de l’haixix

Nosaltres vam aprendre amb haixix marroquí. Era barat, apareixia pertot arreu i necessitava alguna cosa que el sostingués i cremés. El tabac feia de base, de mesura i de logística. Una cigarreta era pràcticament un estri de cuina.

No recordo grans debats sobre la nicotina. Es discutia si allò era pol·len, doble zero o una rajola amb passaport. El tabac hi figurava com el paper: material de muntatge. Ningú no deia que fumava un full; tampoc no deia que fumava tabac.

Així es va fer el porret espanyol: poc haixix, força tabac i una capacitat extraordinària per convertir una sobretaula en un pla de tarda.

Als noranta el tabac no era només dins del porro. Era dins de tot. Al cotxe familiar els adults fumaven al davant, els nens viatjaven al darrere i algú abaixava un centímetre la finestreta. El nostre primer sistema de ventilació clínica.

Avui l’escena sembla ciència-ficció. El tabac no va canviar; va canviar el que acceptàvem sense veure-ho. El vam treure del cotxe i del bar abans que del porro. La memòria conserva la cançó i esborra la pudor, però el jersei de l’endemà declarava pel seu compte. Estimàvem aquella gent, aquella música i aquella llibertat. No cal estimar també el cendrer.

Després va arribar la marihuana cultivada aquí. Vam aprendre a assecar-la, a seleccionar genètiques i a discutir terpens amb una seriositat que no havíem dedicat a moltes assignatures de l’institut. Va canviar la flor. La recepta va sobreviure.

Vam continuar omplint el paper com quan el protagonista era una pedra d’haixix: perquè cremés, per gastar menys, per rebaixar una flor més potent i, molts cops, perquè un porro era això. La tradició també fa farmacologia, encara que no presenti una memòria de càlcul.

I hi havia la sensació. Una calada de bong amb flor sola podia entrar com un cop de porta. El porret amb tabac semblava més despert, més dosificable, disposat a acompanyar el cafè, la sobretaula i una altra volta. El bong era un esdeveniment. El porret es podia convertir en fil musical.

La nicotina arriba de pressa i pot afegir estimulació, encara que «a mi m’espavila» descriu una experiència, no una llei. Al nostre grup la barreja es percebia com a més suau i permetia allargar l’estona. Aquella percepció no deia quant THC o nicotina estàvem prenent ni quins riscos hi havia.

Jo també vaig passar anys pensant que tenia un sol hàbit perquè tot cabia dins del mateix paper. El cànnabis hi posava el nom, l’aroma i la conversa. El tabac anava a sota, treballant. L’aigua del cafè encara no bullia i les mans ja havien trobat l’encenedor; la decisió arribava després del fum, amb una puntualitat força decorativa.

Una part d’aquella crida podia venir de la nicotina. No era una dependència falsa, sinó barrejada i mal anomenada. L’hoste abaixava el volum del timbre que ell mateix acabava de tocar.

Dues substàncies, un sol encenedor

Això importa quan algú decideix parar, quan no pensa fer-ho ni de broma o quan conviu amb qui fuma i coneix l’horari sense mirar el rellotge. Entendre la barreja no exigeix fer-se soci de l’abstinència.

Hi ha qui deixa els porros i continua fumant tabac. Ha apartat el cànnabis, però conserva nicotina i gest: no ha fet malament la pausa, ha pres una decisió concreta. I hi ha qui deixa totes dues coses sense saber que n’estava deixant dues. Protesten la nicotina, el cànnabis i la coreografia; el cos no envia factures separades.

Això no fa el tabac culpable de tot ni el cànnabis innocu. La dada útil és domèstica: si els porros portaven tabac, preparar una pausa per a una sola substància pot deixar mitja nit sense preparar. No hi ha cap seqüència universal; sí que ajuda saber qui viatja dins del paper.

El vapo no respon la pregunta

Aleshores apareix el vaporitzador. Primer va arribar el Volcano, aquella cafetera berlinesa que convertia el menjador en un laboratori. Després es va aprimar fins a cabre a la butxaca.

Separar el tabac i evitar el fum pot reduir riscos; no converteix el vapo en aire de muntanya amb USB. Per treure el tabac, retirar-lo importa. Per evitar la combustió, no cremar importa. Per deixar el cànnabis, continuar vaporitzant-lo no és deixar-lo. La màquina respon una pregunta; no necessàriament ha llegit l’altra.

No vull reescriure aquelles sobretaules com una campanya sanitària. Hi va haver amistat, música i la sensació d’obrir una porta que no sortia al plànol. També hi havia nicotina. Totes dues coses caben a la memòria sense fer-se fora del bar.

El que no cal és conservar la recepta per lleialtat generacional. Haver après amb haixix no obliga a passar trenta anys més fumant com si encara calgués desfer una pedra damunt d’una cigarreta.

Cànnabis.
Nicotina.
Ritual.

Durant anys totes tres coses van respondre al mateix nom. Separar-les no dicta què ha de fer ningú; retorna una mica de veritat a la conversa.

Si prepares una pausa, saber si els teus porros portaven tabac ajuda a no atribuir cada incomoditat al cànnabis. I si després tries reduir, també pots revisar aquella barreja. Són decisions relacionades, però no s’han de resoldre totes amb el mateix gest.