Barcelona i les seves flors

A Barcelona cadascú roda la seva pel·lícula amb la mateixa planta.

Les associacions històriques parlen de drets i autoconsum; alguns locals, de carta bonica i inscripció ràpida. La policia mira naus, les elèctriques miren comptadors amb vida interior i el soci demana «alguna cosa de trenta» com qui compara megapíxels. El veí només vol que el replà deixi de fer olor.

Les màfies ja no caben al Fiat: tenen logística i clients a l’altra banda de la frontera. Convé no dir contracultura a tot el que porta un llum.

Cada pel·lícula conté un tros de veritat. El problema comença quan una exigeix que les altres siguin ficció.

Jo vaig entrar en una associació a buscar un porro. Un. Llum indirecta, sofà escandinau i una carta amb percentatges. Semblava un restaurant modern; només hi faltaven el maridatge i que algú digués «producte de proximitat».

Em va fer gràcia. I una mica de vertigen. A l’adolescència fumàvem sobretot haixix. La marihuana cultivada aquí apareixia poc i de vegades arribava verda, mal assecada i amb més entusiasme que mètode. Trenta anys després podia demanar la quantitat justa i llegir una analítica. Nosaltres tampoc no estàvem igual de frescos.

Vaig néixer a Barcelona el 76. No soc portaveu del sector: més aviat una petita relíquia que va veure com un costum es convertia en cultura, indústria i problema públic. Als 16 no tenia nom. Semblava l’estiu.

Quan la marihuana era una aparició

El 1992 l’haixix ho ocupava gairebé tot. Cobi somreia des dels fanals, la Barceloneta perdia els seus berenadors i nosaltres vivíem en una Espanya: analògica, una mica torta i convençuda que l’estiu podia durar. Tothom sabia que la marihuana col·locava; el que era estrany era veure-la.

El primer cop que la vaig veure de debò va ser a prop de Besalú, en una masia on el pare d’un amic cultivava amb l’ajuda d’un pagès que sabia què feia. No era l’origen secret d’una indústria. Era un adolescent veient per primer cop una cosa que a Barcelona gairebé no veia mai.

Fora de llocs així, plantar era cosa d’algú amb terreny, paciència o un amic hippy alemany. Nosaltres teníem un Fiat i aviat vam pelegrinar a Amsterdam a buscar llavors. No hi havia botigues en línia ni un tutorial darrere de cada dubte.

Jo tenia 16 anys. L’herba canviava de mans i les meves no eren precisament a les butxaques. Vam aprendre a cultivar amb la Bíblia de Jorge Cervantes; això de «Bíblia» descriu millor la nostra fe que els resultats. Alguna collita va acabar humida dins de bosses negres. No era guerrilla. Era no tenir-ne ni idea.

Recordo travessar la Meridiana amb el Fiat amb una tranquil·litat que avui em sembla de ciència-ficció. En la meva memòria, la policia atenia amenaces força més serioses i el maleter era un assumpte menor. Potser he ajuntat dos viatges: l’adolescència també muntava les seves pel·lícules. Allò va donar històries. Medalles, cap.

La història, però, no cabia al nostre maleter. Amb 15 anys jo ja treia el cap per la plaça del Pi. Makoki barrejava còmics, premsa underground i converses capaces de declarar una guerrilla cultural sense cancel·lar el vermut. D’aquell ambient va sortir ARSEC i una pregunta que encara no hem resolt bé: si un adult consumeix en privat, com s’abasteix sense tornar al mercat negre?

Després van arribar l’especial de marihuana de la revista Ajoblanco, Cáñamo, les llavors per a «col·leccionistes» i els primers grows. No havíem passat d’il·legal a legal, sinó de clandestí a recognoscible. Els quioscos eren internet i l’algoritme portava bata blava.

Aquelles botigues venien llums, substrat i coneixement. Mentre la cuina catalana es convertia en un laboratori, milers de persones muntaven la primavera dins d’un armari. Van aparèixer botànics domèstics capaços de fer una TED sobre esqueixos i mirar per l’espiell quan aparcava Fecsa. Hi va haver autonomia, flors extraordinàries i un negoci que va créixer abans que la conversa.

La crisi de 2008 hi va afegir una altra capa. En algunes cases el cultiu va començar a semblar una manera de completar ingressos. No era tota l’escena ni una sortida sense riscos. La història del cultiu domèstic també va tenir aquella part, diferent del gust per cuidar una planta.

També viatjàvem: Marroc, Mèxic, Índia. Hi havia curiositat, amics i ganes de conèixer altres maneres de viure. En tornar continuàvem aprenent aquí, entre lectures, proves i gent que sabia cultivar millor que nosaltres.

Un. Només un

Allà hi havia la idea senzilla del club. És divendres. Una persona adulta vol un porro. Un. No vol trucar a un venedor, comprar-ne de més ni dedicar un balcó i quatre mesos a una afició que no ha demanat. No vol fer del cultiu una altra ocupació.

La idea original era gairebé avorrida: adults que ja consumien, grup tancat, sense captació ni menors i amb un abastiment ajustat. Quan s’hi assembla, una associació pot informar, analitzar i evitar una part del mercat clandestí. Hi ha clubs i grows que intenten sostenir aquest criteri. No cal posar-los una aurèola; n’hi ha prou de no confondre’ls amb una façana.

La frontera apareix quan algú no demana un porro, sinó molt. El problema no és el seu passaport; és el marge, que aprèn idiomes rapidíssim. Un turista no és una màfia. El negoci comença quan el soci es torna client i els estatuts, posagots.

Normalitzar tampoc no és regular. De vegades vol dir entendre una pràctica i posar-hi límits; d’altres, que el mercat ha trobat una carta bonica per al mateix problema. Barcelona té talent per a totes dues coses.

Mentrestant, la planta va canviar de cilindrada. Quan vaig començar, el difícil era trobar marihuana; després vam aprendre a seleccionar, creuar i concentrar. La potència va començar a funcionar com els megapíxels: el número semblava resoldre la conversa. Pot venir d’una analítica, del departament d’entusiasme o de tots dos. El paper continua sent OCB; el porro no és el mateix.

Nosaltres tampoc. Vam passar de buscar que fes un efecte fort a preguntar si ens deixarà funcionar demà. L’èpica perd força brillantor quan hi ha una videotrucada a les nou.

Els clubs no van inventar aquella demanda, però tampoc no són espectadors. La genètica ofereix potència, la carta l’ordena com un podi i nosaltres triem per número. Demanar alguna cosa més suau hauria de ser tan normal com demanar un cafè curt; de vegades sembla que has insultat l’avi del cultivador.

Mentre discutíem percentatges, l’escala va canviar: naus, violència, frau elèctric i exportació. Hi ha façanes que trafiquen i associacions que carreguen amb la sospita perquè són les que tenen porta i telèfon. Si regular serveix, hauria de distingir i no posar tothom dins del mateix furgó.

La ciutat va canviar. L’hora, no

Torno a l’associació del principi. Puc demanar la quantitat justa, preguntar què conté i no tornar a casa amb sobrants perquè el viatge havia de sortir a compte. Costa força més que en la meva memòria, però la memòria no va pagar mai salaris, analítiques ni lloguer.

Als 16 tractàvem l’assecat com un detall i la llei amb prou feines semblava mirar-nos. Avui trobo botànics formats i la quantitat justa dins d’un model que ningú no explica sense fer una cara estranya. Barcelona va aprendre genètica, màrqueting i anglès per a turistes. El porro de la nit continua arribant a la mateixa hora.

Un dia la guerrilla és a la plaça; l’endemà té vitrina i cartel·la. No sento nostàlgia del maleter ni vull tornar a la marihuana humida. Trobo a faltar la ciutat abans que cada raresa es pogués convertir en una ruta de cap de setmana. I aquells idiotes encantadors que érem, encara que no els confiaria una collita ni les claus de casa.

Si ets d’aquella generació, potser reconeixes una part d’aquells canvis. En el meu cas, el difícil era mirar una escena molt més propera: com havia anat fent lloc als porros en la vida de casa.

De tota aquella història em queda una pregunta força menys èpica: «continuo triant o això ja ve posat?».

Una nit diferent no esborra la història ni concedeix una victòria moral. Només deixa que l’hora arribi sense guió. La contracultura d’ara potser és menys fotogènica: mirar un costum estimat sense entregar-lo a la policia, al mercat ni a la nostàlgia.

D’aquells anys queden records que continuo estimant. També la possibilitat de decidir quina part em ve de gust repetir avui.