El porro de la nit no sap que demà treballes

El porro de la nit té un avantatge comercial: arriba quan gairebé tota la resta ja ha abaixat la persiana.

Ja has treballat, contestat missatges, recollit prou i decidit que la resta pot esperar. No sembla que fugis de res. Sembla que tanques la paradeta. «Només un, per baixar revolucions.» La frase ve amb sabatilles d’estar per casa.

En el meu cas, durant anys va ser un gest d’allò més normal. El dia s’acabava i el porro hi posava el punt. De vegades ajudava a desconnectar. De vegades semblava acostar el son. De vegades era, senzillament, la manera coneguda de no haver de triar res més.

I sí: les tres coses poden conviure al mateix cendrer.

Hi ha persones a qui el cànnabis facilita adormir-se. Petits assajos amb preparats concrets també hi han trobat millores. També hi ha revisions on el benefici mitjà és petit i queden força dubtes sobre l’ús prolongat, la tolerància i la retirada. És menys espectacular que «va bé» o «destrossa el son». També és més útil.

El porro de la nit no és una molècula aïllada amb bata blanca. Pot portar THC i CBD en proporcions desconegudes, tabac, una dosi decidida a ull, anys de costum i l’última discussió del dia. Després demanem a la ciència que ens digui què fa «això», com si tots haguéssim sopat el mateix.

A Espanya, a més, moltes nits hi dormen juntes dues històries. El cànnabis rep el paper protagonista i la nicotina es queda dins del porro fent de secundària amb camerino propi. Si el ritual es repeteix, separar què calma, què activa, què falta i què apareix a l’hora de sempre pot ser menys evident del que promet el paper de fumar.

La nit deia «descansa».
La recepta podia portar dos despertadors.

Signat pel teu jo de les deu

Les decisions nocturnes tenen un representant que se les sap totes. Ha acabat el dia, va cansat i es pensa que demà tindrà piles per a tot. Per això accepta condicions que el torn del matí haurà de complir sense haver assistit a la reunió.

«Demà m’aixeco igual.»

De vegades és veritat. L’evidència sobre un deteriorament inevitable l’endemà és menys sòlida del que se sol afirmar. Això no fa que conduir sigui segur ni permet tractar igual qualsevol producte, quantitat o persona. Només impedeix descriure cada matí com una ressaca farmacològica uniforme.

A més, la vida no cap sencera en una prova. Pots rendir com sempre i, tot i així, quedar-te mitja hora més al llit perquè la nit va obrir un altre capítol, la nevera i una investigació urgent sobre un grup que es va separar el 1997. No tot és THC.

També passa una paradoxa força habitual. La persona fuma per dormir i, quan prova de parar, dorm pitjor durant un temps. Aquest empitjorament es pot convertir en la prova retrospectiva que el cànnabis era imprescindible. La retirada després d’un ús regular, però, s’associa de manera consistent amb alteracions temporals del son i somnis més intensos. El cos no està revelant cap veritat metafísica; protesta perquè li han canviat el torn.

La nit ho llegeix així: veus com el necessitaves?

El tancament que acaba obrint

«Només a la nit» pot ser un límit real i útil. No és el mateix fumar tot el dia que reservar-ne un moment. També convé mirar què fa aquest moment amb la resta de la casa.

De vegades el porro tanca. Altres vegades obre la nevera, un altre capítol, una conversa que ja s’acabava o una hora de vídeos que el jo nocturn considera investigació. I aquell punt final ve amb lletra petita.

Amb els anys es pot anar movent. Primer després de sopar. Després abans, perquè així ja hi arribes relaxat. Un diumenge una mica abans, que per alguna cosa és diumenge. De vacances no compta. Quan tornes a treballar, l’hora ja es coneix el camí.

No passa sempre. Es pot quedar exactament al seu lloc i funcionar. Però quan l’hora es va movent i el relat es queda quiet, continuem dient «el de la nit» com qui conserva el nom d’un bar que ja ocupa mitja illa. No cal dramatitzar per fer inventari.

Jo vaig trigar a distingir descansar d’interrompre el dia. El porro sabia posar distància. La pregunta era si aquella distància em tornava alguna cosa al matí o només ajornava la trobada.

La ciència no resoldrà aquest compte amb un titular, però ajuda a no mentir en cap de les dues direccions. L’escena final no necessita un enemic: només dues versions de la mateixa persona que gairebé mai no es troben a la cuina.

La de les deu encén el punt final.

La de les set descobreix que hi havia una segona pàgina.

Una nit diferent —si no segueixes un tractament pautat— no decideix la resta de la vida. Només diu que, la pròxima vegada, potser també convé escoltar el jo de les set.

La nit va triar per totes dues.
El matí va arribar sense dret a vot.